fotògraf: Gavin Martin
dimecres, 25 de juny del 2008
dissabte, 21 de juny del 2008
El cinema de l'Andreu
Andrew Blake és un director de cinema que ha abandonat el paradigma tradicional del porno. Amb això vull dir, successió d'escenes on és realitzen de forma insistent una mena ritus d'adoració fàl·lica i on les escenes acostumen a estar enllaçades per un suposat guió la absurditat del qual no sembla molestar a ningú. L'Andrew, ha eliminat directament el guió. Com a molt podem detectar vagament certes idees que contextualitzen l'acció. Per exemple, "La Laura fa un viatge a Roma", "la Carla fa una nova amiga",... Per un altre costat, els personatges de les seves pel·lícules són tot dones de cossos esculturals i generosos. Esporàdicament trobem l'aparició discreta d'un home. En aquest cas, la seva actuació és redueix a la de moble sostenidor del membre masculí del qual les dones se n'estan aprofitant.
L'adjectiu que em sembla millor descriu l'actitud de les actrius en les escenes és el de vampíriques. Com si fossis posseïdes per una fam inesgotable que les obliga a constants libacions afrodisíaques, és mostren en un estat de constant lascívia. Hom té la sensació que si caigués per descuit entre els seus braços, el desbudellarien en pocs segons dins una plaent transit sexual. Les accions a més, sempre tenen un marcat to fetitxiste i es desenvolupen en ambients luxosos plens de sumptuositat i opulència. En definitiva, un es convenç que l'única preocupació dels personatges és perllongar un orgasme que mai s'acaba.
Des de un punt de vista més tècnic, s'ha de reconèixer que el director té bon gust. Les seqüències es mostren lleugerament alentides, cosa que contribueix al efecte hipnòtic que de per si ja tenen les actrius. La música utilitzada, els diàlegs són inexistents i les veus en off estranyes, estan dotades d'una psicodèlia formal desconcertant. En definitiva, les pel·lícules d'aquest home són un bon producte.
Pel nostre interès i delit, no cal que us digui que les dones que apareixen en les pel·lícules de l'Andrew Blake porten sempre meravellosos talons. Us deixo un petit tast. Bon profit.
L'adjectiu que em sembla millor descriu l'actitud de les actrius en les escenes és el de vampíriques. Com si fossis posseïdes per una fam inesgotable que les obliga a constants libacions afrodisíaques, és mostren en un estat de constant lascívia. Hom té la sensació que si caigués per descuit entre els seus braços, el desbudellarien en pocs segons dins una plaent transit sexual. Les accions a més, sempre tenen un marcat to fetitxiste i es desenvolupen en ambients luxosos plens de sumptuositat i opulència. En definitiva, un es convenç que l'única preocupació dels personatges és perllongar un orgasme que mai s'acaba.
Des de un punt de vista més tècnic, s'ha de reconèixer que el director té bon gust. Les seqüències es mostren lleugerament alentides, cosa que contribueix al efecte hipnòtic que de per si ja tenen les actrius. La música utilitzada, els diàlegs són inexistents i les veus en off estranyes, estan dotades d'una psicodèlia formal desconcertant. En definitiva, les pel·lícules d'aquest home són un bon producte.
Pel nostre interès i delit, no cal que us digui que les dones que apareixen en les pel·lícules de l'Andrew Blake porten sempre meravellosos talons. Us deixo un petit tast. Bon profit.
divendres, 20 de juny del 2008
Video III
Una prova més de l'efervescència afrodisíaca que generen els talons en algunes dones. (perdoneu pel montatge i la música del video)
Museus Virtuals
Quan fa que la humanitat va comprendre l'enorme progrés que representava l'ús de sabates de taló? Per què va iniciar-se el seu ús? Han estat sempre símbol feminitat? Quina evolució en la forma i l'alçada han tingut els talons en el transcurs de la història? Han estat mai signe de distinció de classe social? Ho són ara? Existeix alguna tribu aborígena que els utilitzi o algun col·lectiu indígena amazònic que en fabriqui? (segur que algun antropòleg podria donar-nos alguna dada sorprenent en aquest sentit)...
Aquestes qüestions, que no interessen a ningú, són el tipus de preguntes que ens treuen la son en aquest blog. Si bé la seva resposta està fora del nostre abast les següent pàgines poden servir per il·luminar- nos el camí.
En Bruce Gray és un il·luminat escultor californià que a part d'elaborar sabates de taló de mida humana és el creador del museu virtual de les sabates de taló. Principalment, el museu recull una bona col·lecció de fotografies de sabates amb el corresponent comentari i el vincle a la pàgina del dissenyador de la sabata. A més, la visita al museu aporta d'altres punts d'interès, com ara un manual de com caminar bé amb talons (punt que mereix i tindrà un article, o més d'un, en aquest blog), un selecció d'enllaços a les webs de museus del calçat d'arreu del món o de publicacions dedicades a les sabates de taló.
La següent pàgina és el Virtual Shoe Museum. La idea de la pàgina és essencialment la mateix que la de l'anterior web, és a dir, presentar fotografies de sabates (no només de taló) conjuntament amb dades del dissenyador. En aquest cas però el disseny és molt millor i la presentació és fa mitjançant la tria de valors en un seguit de categories com ara: color, material, tipus de sabata, estil...
La tercera pàgina és sense cap mena de dubte la millor. Tant pel contingut com pel disseny. Es tracta d'un portal administrat pel Bata Shoe Museum de Toronto, un museu dedicat exclusivament al calçat, la seva evolució al llarg de la història, la seva diversitat, etc. El museu ens proposa en aquesta pàgina un seguit d'itineraris virtuals cadascun d'ells centrat en un tema diferent. Ens interessa especialment el dedicat a les sabates de taló al llarg de l'historia: Heights of fashion. Us encoratjo a fer-li una ullada i a clicar sobre les fotografies de les sabates, sobretot aquelles amb el distintiu 3D en un dels extrems.
Aquestes qüestions, que no interessen a ningú, són el tipus de preguntes que ens treuen la son en aquest blog. Si bé la seva resposta està fora del nostre abast les següent pàgines poden servir per il·luminar- nos el camí.
En Bruce Gray és un il·luminat escultor californià que a part d'elaborar sabates de taló de mida humana és el creador del museu virtual de les sabates de taló. Principalment, el museu recull una bona col·lecció de fotografies de sabates amb el corresponent comentari i el vincle a la pàgina del dissenyador de la sabata. A més, la visita al museu aporta d'altres punts d'interès, com ara un manual de com caminar bé amb talons (punt que mereix i tindrà un article, o més d'un, en aquest blog), un selecció d'enllaços a les webs de museus del calçat d'arreu del món o de publicacions dedicades a les sabates de taló.La següent pàgina és el Virtual Shoe Museum. La idea de la pàgina és essencialment la mateix que la de l'anterior web, és a dir, presentar fotografies de sabates (no només de taló) conjuntament amb dades del dissenyador. En aquest cas però el disseny és molt millor i la presentació és fa mitjançant la tria de valors en un seguit de categories com ara: color, material, tipus de sabata, estil...
La tercera pàgina és sense cap mena de dubte la millor. Tant pel contingut com pel disseny. Es tracta d'un portal administrat pel Bata Shoe Museum de Toronto, un museu dedicat exclusivament al calçat, la seva evolució al llarg de la història, la seva diversitat, etc. El museu ens proposa en aquesta pàgina un seguit d'itineraris virtuals cadascun d'ells centrat en un tema diferent. Ens interessa especialment el dedicat a les sabates de taló al llarg de l'historia: Heights of fashion. Us encoratjo a fer-li una ullada i a clicar sobre les fotografies de les sabates, sobretot aquelles amb el distintiu 3D en un dels extrems.
dijous, 12 de juny del 2008
FOTOGRAFIA IV
Quan una fotografia ens obliga a la composició de lloc, ens mena cap a la cerca d'hipòtesis i explicacions, en definitiva, no admet l'indiferència, senyal que ens trobem davant d'una bona obra. Aquesta n'és un exemple
fotògraf: James Mogul
fotògraf: James Mogul
dimecres, 11 de juny del 2008
POLE DANCE
Ja sabeu que hi ha de tot a la vinya del senyor i molt probablement Internet n'és en l'actualitat la prova més fefaent. Fa uns dies tot navegant per la globusfera a la cacera de nous talons i talents vaig topar-me amb una agradable sorpresa, el POLE DANCE. Resumidament, noies lleugeretes de roba ballen sinuosament ajudant-se d'una barra metal·lica vertical. I poden congratular-nos-en, perquè majoritàreament ho fan abillades amb boniques sabates de taló de plataforma. Personalment no sóc un entusiasta de les sabates de plataforma però s'ha de reconèixer que les noies aconsegueixen fer-les lluir.
En un estudi superficial del ball ja se'n distingeixen els trets fonamentals (no serè jo qui defensi la necessitat d'un anàlisi més aprofundit). Hom percep de forma diàfana la voluntat de les ballarines d'emular les gestes de les seves companyes professionals, les streepers. Després d'hores d'entrenament i pràctica acaben realitzant una mena de ritual de la fertilitat farcit de moviments pèlvics i exhortacions a la còpula. Aquesta darrera afirmació, que pot semblar gratuïta, pren força quan es pare esment en la rigidesa de la barra i la insistència per abraçar-la amb les cames. En definitiva, tot plegat acaba derivant en un espectacle prou commovedor i edificant.
En la meva opinió l'esforç d'aquestes noies no és menyspreable. Com veure-ho en els vídeos que us he penjat el ball pot tecnificar-se considerablement. Les noies aleshores es musculen i els exercicis passen a ser més propis de la gimnàstica olímpica que de la ingènua lubricitat inicial. N'és un clar exemple el darrer vídeo. Podreu comprovar com efectivament el ball s'ha convertit en un espectacle gairebé de circ digne de ser vist per la seva plasticitat i sensualitat però emancipat de l'alt contingut sexual primerenc.
A moments plenes d'inspiració i erotisme en d'altres més dubtoses aquestes noies i els seus vídeos mereixen que els hi concediu una oportunitat.
La campiona de Austràlia de POLE DANCE ens mostra les seves aptituts. El vídeo assoleix cotes d'emotivitat encomiables. No us el perdeu.
Podreu trobar molts més vídeos al youtube.
En un estudi superficial del ball ja se'n distingeixen els trets fonamentals (no serè jo qui defensi la necessitat d'un anàlisi més aprofundit). Hom percep de forma diàfana la voluntat de les ballarines d'emular les gestes de les seves companyes professionals, les streepers. Després d'hores d'entrenament i pràctica acaben realitzant una mena de ritual de la fertilitat farcit de moviments pèlvics i exhortacions a la còpula. Aquesta darrera afirmació, que pot semblar gratuïta, pren força quan es pare esment en la rigidesa de la barra i la insistència per abraçar-la amb les cames. En definitiva, tot plegat acaba derivant en un espectacle prou commovedor i edificant.
En la meva opinió l'esforç d'aquestes noies no és menyspreable. Com veure-ho en els vídeos que us he penjat el ball pot tecnificar-se considerablement. Les noies aleshores es musculen i els exercicis passen a ser més propis de la gimnàstica olímpica que de la ingènua lubricitat inicial. N'és un clar exemple el darrer vídeo. Podreu comprovar com efectivament el ball s'ha convertit en un espectacle gairebé de circ digne de ser vist per la seva plasticitat i sensualitat però emancipat de l'alt contingut sexual primerenc.
A moments plenes d'inspiració i erotisme en d'altres més dubtoses aquestes noies i els seus vídeos mereixen que els hi concediu una oportunitat.
La campiona de Austràlia de POLE DANCE ens mostra les seves aptituts. El vídeo assoleix cotes d'emotivitat encomiables. No us el perdeu.
Podreu trobar molts més vídeos al youtube.
dilluns, 9 de juny del 2008
diumenge, 8 de juny del 2008
Símptomes
És un fet demostrat que mantenir de forma constant un alt grau d'exigència en allò que la vida ens ofereix tan sols serveix per convercer-se de les inevitables limitacions que aquesta té per satisfer-nos. Així, que hom necessita relaxar-se de tant en tant, acceptar la mediocritat pròpia i aliena i fer algun acte subverssiu i transgressor, buit de les pretensions i exigències que un mateix s'imposa. En llenguatge del carrer, posar l'automàtic, invocar l'encefalograma pla!
Faig aquesta prèvia per excusar la meva debilitat. Ahir al vespre, per combatre un més que probable avorriment, vaig decidir anar a un multicinemes. Sí, un d'aquells espais que sembla haver estat concebut exclusivament per a augmentar la tonteria col·lectiva i la caixa d'uns pocs afortunats. Certament, és díficil dir quelcom a favor dels continguts que s'hi projecten.
No entraré en detalls amb la pel·lícula. No és d'això del que vull parlar. Aniré al gra. Abans d'anar a escalfar la butaca a la sala vaig decidir sumar-me a una de les litúrgies més habituals pels assidus aquests centres d'oci. Vaig anar a adm¡quirir unes llepolies, altrament dites xuxeries. Fins aquí tot anava de forma correcte, fins i tot diria, força bé. Aleshores, mentre jo era dins la botiga va aparèixer.
Jo li'n posaria 38, per ser un valor promig entre 35 i 40. Vaja, no era una senyora, però tampoc era jove. Morena, pentinat de perruqueria, maquillatge evident però no grotesc i un vestit curt de tons foscos i dorats que li feien un tipus millor del que probablement tenia. Aquest darrer és un efecte prodigiós que té la roba ben posada sobre les dones d'una certa edat i mereix un article a part que algun dia faré. Per sota el vestit, que acabava a mitja cuixa, començava el més interesant.
Sens dubte, la dona tenia una precioses cames, blanques i fines, ornades amb uns genolls proporcionats i uns bessos musculats i magres alhora, en definitiva encantadors.
Aquest parell de meravelloses cames es recolzaven a terra sobre unes magnifiques sabates de taló, amb taló de fusta clara laminada. Només la ment d'un vertader geni pot haver inventat aquesta mena de talons, n'estic absolutament convençut.
La seva visió em va eclipsa. Ella es movia pel la botiga amb gracia, agafant d'aquí i d'allà mentre jo me la mirava plenament encès. Vaig desitjar immediatament llençar-me al terra darrera seu. Acariciar-li les cames i les sabates amb delicadeza. Vaig tenir una erecció. M'imaginava amb les mans premen les seves cames i el cap pròxim al terra humitejant-li les sabates i els turnells. Mil fantasies i pensament erògens van envair-me. D'haver coincidit al seu costat a la sala m'hagués passat tota la projecció prenent forces per explicar-li a cau d'orella que si em col·locava les cames a sobre em comprometia a acariciar-els-hi amb suma delicadesa amb mans i llengua.
Malauradament no vaig tenir el gust. Va sortir amb la seva bosseta de llaminadures abans que jo pogués fer res. Uns minuts després vaig tornar-la a veure al vestíbul, aconpanyada d'un home d'edat poc definida pel que vaig senit un profund despreci. El seu posat deixava entreveure les poques atencions que dedicava a aquella dona i a les seves cames.
La pel·lícula va ser un mal menor. Va assosegar-me l'esperit i va reafirmar-me amb les meves paraules incials: de res serveix ser exigens amb la vida. Tan mateix, un deix de preocupació i temença encara romant dins meu... hagués adorat aquells peus i aquells talons com si m'hi anés la vida.
Faig aquesta prèvia per excusar la meva debilitat. Ahir al vespre, per combatre un més que probable avorriment, vaig decidir anar a un multicinemes. Sí, un d'aquells espais que sembla haver estat concebut exclusivament per a augmentar la tonteria col·lectiva i la caixa d'uns pocs afortunats. Certament, és díficil dir quelcom a favor dels continguts que s'hi projecten.
No entraré en detalls amb la pel·lícula. No és d'això del que vull parlar. Aniré al gra. Abans d'anar a escalfar la butaca a la sala vaig decidir sumar-me a una de les litúrgies més habituals pels assidus aquests centres d'oci. Vaig anar a adm¡quirir unes llepolies, altrament dites xuxeries. Fins aquí tot anava de forma correcte, fins i tot diria, força bé. Aleshores, mentre jo era dins la botiga va aparèixer.
Jo li'n posaria 38, per ser un valor promig entre 35 i 40. Vaja, no era una senyora, però tampoc era jove. Morena, pentinat de perruqueria, maquillatge evident però no grotesc i un vestit curt de tons foscos i dorats que li feien un tipus millor del que probablement tenia. Aquest darrer és un efecte prodigiós que té la roba ben posada sobre les dones d'una certa edat i mereix un article a part que algun dia faré. Per sota el vestit, que acabava a mitja cuixa, començava el més interesant.
Sens dubte, la dona tenia una precioses cames, blanques i fines, ornades amb uns genolls proporcionats i uns bessos musculats i magres alhora, en definitiva encantadors.
Aquest parell de meravelloses cames es recolzaven a terra sobre unes magnifiques sabates de taló, amb taló de fusta clara laminada. Només la ment d'un vertader geni pot haver inventat aquesta mena de talons, n'estic absolutament convençut.La seva visió em va eclipsa. Ella es movia pel la botiga amb gracia, agafant d'aquí i d'allà mentre jo me la mirava plenament encès. Vaig desitjar immediatament llençar-me al terra darrera seu. Acariciar-li les cames i les sabates amb delicadeza. Vaig tenir una erecció. M'imaginava amb les mans premen les seves cames i el cap pròxim al terra humitejant-li les sabates i els turnells. Mil fantasies i pensament erògens van envair-me. D'haver coincidit al seu costat a la sala m'hagués passat tota la projecció prenent forces per explicar-li a cau d'orella que si em col·locava les cames a sobre em comprometia a acariciar-els-hi amb suma delicadesa amb mans i llengua.
Malauradament no vaig tenir el gust. Va sortir amb la seva bosseta de llaminadures abans que jo pogués fer res. Uns minuts després vaig tornar-la a veure al vestíbul, aconpanyada d'un home d'edat poc definida pel que vaig senit un profund despreci. El seu posat deixava entreveure les poques atencions que dedicava a aquella dona i a les seves cames.
La pel·lícula va ser un mal menor. Va assosegar-me l'esperit i va reafirmar-me amb les meves paraules incials: de res serveix ser exigens amb la vida. Tan mateix, un deix de preocupació i temença encara romant dins meu... hagués adorat aquells peus i aquells talons com si m'hi anés la vida.
divendres, 6 de juny del 2008
dijous, 5 de juny del 2008
Declaració de intencions i principis
Aquest blog vol ser lloc d'encontre, expressió i mostra de tot alló que tracti, analitzi i enfatitzi, les sabates de taló amb especial atenció en la seva vessant més fetixiste. Es vol primar el caràcter eròtic que els talons tenen. El seu ús com a objectes de desig i instruments sexuals, el seu caracter de dominació tant femenina com masculina, la seva funció en la seducció i en definitiva, qualsevol lligam que tinguin amb les arts amatòries.
El blog vol convertir-se en una eina d'expressió sincera i clara, tant pel mateix conductor del blog com pels col·laboradors, dels seus sentiments, pensaments, fantasies i experiencies vers les sabates de taló.
Cal deixar clar però, que aquesta franquesa no s'ha de confondre amb actituds vulgars ni un llenguatge barruer. El bloc no vol ser cultiu ni promoure actituds grolleres i les combatrà en la mesura del possible. Així doncs, es demana als participants el capteniment amb la paraula just per explicar sense ometre detalls ni ofendre.
Finalment, deixar clar que tothom és benvingut a participar al blog. Que sempre que es respectin les regles aquí expressades i les formes elementals de l'educació tota opinió o experiència serà mereixedora del més absolut respecte.
Nota Final: Perdoneu el to serimoniós i quasi institucional, ja aniré relaxant-me...
El blog vol convertir-se en una eina d'expressió sincera i clara, tant pel mateix conductor del blog com pels col·laboradors, dels seus sentiments, pensaments, fantasies i experiencies vers les sabates de taló.
Cal deixar clar però, que aquesta franquesa no s'ha de confondre amb actituds vulgars ni un llenguatge barruer. El bloc no vol ser cultiu ni promoure actituds grolleres i les combatrà en la mesura del possible. Així doncs, es demana als participants el capteniment amb la paraula just per explicar sense ometre detalls ni ofendre.
Finalment, deixar clar que tothom és benvingut a participar al blog. Que sempre que es respectin les regles aquí expressades i les formes elementals de l'educació tota opinió o experiència serà mereixedora del més absolut respecte.
Nota Final: Perdoneu el to serimoniós i quasi institucional, ja aniré relaxant-me...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
