Quan una fotografia ens obliga a la composició de lloc, ens mena cap a la cerca d'hipòtesis i explicacions, en definitiva, no admet l'indiferència, senyal que ens trobem davant d'una bona obra. Aquesta n'és un exemple
què fer quan el simple picar d'uns talons és converteix en el tret que fa enlairar-se tot un estol de prodigiosos desitjos amagats i lascius? Què fer si un impuls superior et mena cap al lliurament i l'adoració total d'uns idols tan fràgils i efímers?
Els talons, sublimació final del desig, devoció i admiració per la dona, símbol últim del sotmetiment meu i del meu sexe, forma perfecte de força i fragilitat. Són un objecte central del meu pensament més lúbric.
Mereixen doncs, un espai propi, de manifestació i lloança publica. Requereixen un bloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada